Falta de diàleg social?

Fa uns dies es va declarar un incendi en un pis del cèntric carrer Àngel Guimerà de Salt. Afortunadament no vam haver de lamentar víctimes. Més endavant els mitjans de comunicació van treure a la llum pública que es tractava d’un “pis pastera” que no disposava dels mínims serveis, però cada nit s’hi arribaven a reunir fins a vint persones per dormir-hi. D’acord amb les notícies publicades els veïns havien presentat nombroses queixes a l’ajuntament de Salt en relació a aquest habitatge sense obtenir cap resposta ni actuació per part d’aquest.
Sembla lògic preguntar-se com és possible -malgrat l’advertiment dels veïns- que l’ajuntament adoptés aquesta actitud passiva.
El fenomen de la immigració és prou ampli i transversal per no tractar-lo a la lleugera, i és cert que els municipis no gaudeixen de les competències i recursos que els correspondrien. Però més enllà de la raça i origen dels “okupes” d’aquest pis concret, en aquest cas hi havia un problema d’higiene, de salut, de seguretat, aspectes aquests sobre els que els ajuntaments sí tenen competències i estan obligats a actuar.
En la vida quotidiana de qualsevol ciutadà de qualsevol municipi, existeixen una sèrie de preocupacions que tenen un element en comú: la impossibilitat de trobar un espai on poder plantejar els seus dubtes, les seves preocupacions, les seves queixes. L’administració s’ha fet llunyana. Ens cal doncs recuperar un concepte, que ha de ser la base del creixement com a poble: el diàleg social.
La falta de diàleg social comporta un desinterés per la qualitat de vida dels ciutadans, per escoltar-los, i donar-los solucions a situacions tan dantesques com la que he descrit abans. Exemples com l’anterior, i la incapacitat de l’administració més propera de reaccionar de forma efectiva ens condemnen al recel mutu. Obrim doncs una era de proximitat, una era de ciutadania, on l’exigència de respecte als demés, vingui donada pel fet que ens respectin a nosaltres.